JORDI SARGATAL
Ornitòleg i naturalista que des de ben jove, s'ha dedicat a protegir la natura i a conservar el paisatge.
És un apassionat de la natura, de les zones humides i també de les aus. Quan parla transmet la natura amb la mateixa fascinació que la viu. Enraonar amb ell d'aquestes matèries, la natura es manifesta en majúscules.
Va ser director del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà des de 1984 fins el 1998. Fou director de l'extingida Fundació Territori i Paisatge durant els anys 1998 – 2009, en el transcurs dels quals va promoure activament la conservació de la natura. Actualment és director general del Grup Mascort, societat que es dedica al turisme sostenible i a la gestió del patrimoni natural i cultural.
Ha publicat nombrosos articles i llibres sobre tota classe d'ocells, sobre la natura, sobre l'ecologia, i sobre els Aiguamolls de l'Empordà. De tots ells, destaquen els 17 volums de què consta l'enciclopèdia Handbook of the Birds of the World. També ha estat president de la Institució Catalana d'Història Natural, i de la Institució Altempordanesa per a l'Estudi i Defensa de la Natura. També de l'Associació d'Amics del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, i membre del Consell Assessor de la Fundació Félix Rodríguez de la Fuente.
Amb tot aquest bagatge presentem avui en les pàgines del nostre convidat a Jordi Sargatal, ornitòleg i naturalista, i un clar defensor de la necessitat de trobar un equilibri entre la protecció mediambiental i el desenvolupament humà.
La conversa que va esdevenir va ser una lliçó insuperable sobre la natura, els espais humits, els ocells...
A quina edat va començar a entusiasmar-se per les cigonyes?
De fet hi ha una anècdota familiar que ho defineix clarament: quan va néixer el meu germà, jo tenia sis anys. El dia que vam anar a veure el nounat a la cínica Santa Creu amb el meu pare, la meva germana i els avis, jo, sense que ningú s'adonés, vaig desaparèixer de l'habitació i me'n vaig anar al jardí buscant la cigonya que deien que havia dut el meu germà. Dels jardins al carrer del costat, i encara més enllà. Mirava per terra, mirava pels arbres i no la trobava... Al meu pare es va fer un tip de buscar-me, i fins el cap de dues hores no em va trobar. Aleshores jo estava molt enfadat perquè no vaig poder veure com era aquella cigonya.
Els aiguamolls van ser els causants que Jordi Sargatal fos un gran ornitòleg?
Com he dit abans l'afició pels ocells ve de petit. El meu avi era tractant de cavalls, tenia una quadra al carrer de les Hortes, on jo m'hi passava el dia. M'agradaven els animals, però de prop encara no havia vist cap ocell salvatge. Un dia que vam anar a pescar a la Muga, de cop i volta va sorgir del no-res un martinet blanc. Es va aturar molt a prop de nosaltres amb tota naturalitat. En no fer-me el pes la resposta del meu avi quan vaig preguntar-li què era aquell ocell, en arribar a Figueres me'n vaig anar de dret a la biblioteca per assabentar-me d'aquella au. Allà em van deixar La guia de las aves de España y Europa, i vaig saber que era una garceta común, el nom en castellà del matinet blanc. Tenir aquell llibre a les mans em va meravellar. Tenia llavors 14 anys, vaig llegir aquell llibre de dalt a baix, i va ser quan vaig descobrir que aquí, hi podia haver cigonyes, flamencs... també vaig descobrir en un mural a la paret a l'estació antiga d'autobusos de la Sarfa, que entre la Muga i el Fluvià hi havia uns estanys. No m'ho vaig pensar gaire, vaig agafar la Sarfa fins a Sant Pere, i a peu i tot sol vaig anar descobrint els aiguamolls, els ocells i tot el seu entorn. Aquell espai em va captivar del tot.
Una especulació urbanística va estar a punt de fer fonedissa aquesta maresma. La seva conservació es deu a la campanya de defensa que varen organitzar. Van haver de lluitar molt?
En els meus passejos pels aiguamolls veia gent que anaven posen estaques i em deien que aquell espai es convertiria en una urbanització fantàstica, molt més maca i més gran que Empuriabrava. Era l'any 1974, i tot i que aquell projecte que es deia Port Llevant, estava aprovat. Quan aquells homes eren fora, jo els hi treia totes les estaques que havien col·locat. Va ser a l'any 1976 quan vaig escriure un article a la revista Presència en el qual donava a entendre que els aiguamolls encara es podien salvar. A partir d'aquí va començar la campanya de defensa, acció que va durar 7 anys, durant els quals m'hi vaig dedicar en cos i ànima. Val a dir que en aquell temps estudiava a Barcelona la carrera de biologia, però en comptes d'estudiar em passava la major part del temps dedicant-me a lluitar contra aquella urbanització que volia fer desaparèixer els aiguamolls.
Un dels dies més feliços de la meva vida va ser en el mes d'octubre de 1983, quan el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la llei de creació del Parc dels Aiguamolls de l'Empordà.
Què hagués passat si la seva lluita hagués fracassat i els Aiguamolls de l'Empordà haguessin desaparegut?
Ho he pensat moltes vegades i no entenc encara ara, com uns joves de només 18 anys vam ser capaços de presentar-nos als despatxos, mobilitzar-nos i lluitar amb tanta determinació fins a aconseguir salvar els aiguamolls. N'estava tan convençut de guanyar que ni un segon vaig dubtar de perdre. Aleshores, quan aconseguim parar les màquines, vam quedar tan envalentits que creem l'IAEDEN, institució de la qual vaig ser el primer president. Allò ens va permetre salvar el Cap de Creus, les Alberes... Si ens haguessin derrotat, aquesta comarca hauria estat banalitzada completament, seria com un Benidorm. I a la vegada perdre els aiguamolls hagués estat una ruïna pels ocells migradors. Un ocell aquàtic, un ànec, un flamenc, només pot menjar en les zones humides, no pot fer-ho en un camp o en un bosc. Segles enrere, durant el seu viatge migratori tenien una pila de llocs on aterrar per menjar i descansar. Avui cada cop han de fer més quilòmetres per trobar l'habitat que necessiten. Un estol de cent cinquanta oques precisa d'un gran espai net, ni contaminat ni enverinat, i que puguin menjar tranquil·lament tots els individus, sense el perill de ser caçats a trets. Per tant, és importantíssim que hi hagi zones humides cada ics quilòmetres, a fi que puguin aturar-se a descansar i a menjar. Els viatges migratoris d'anar a l'Àfrica i tornar quan aquí comença la primavera, són una meravella, i seria una llàstima que el nostre planeta perdés aquests prodigis de la naturalesa.
Com va arribar a ser-ne director?
Al març de 1984 es va crear la Junta de Protecció dels Aiguamolls, de la qual jo n'era membre designat per l'Institut d'Estudis Catalans. Un mes després, la mateixa Junta i amb veu del seu president, en Salvador Alemany, em va proposar a mi com a director del Parc. També dins del Consell Executiu de la Generalitat, i com a secretari general hi havia en Joaquim Maluquer, que fou un ornitòleg, i que entre altres llibres va escriure Els ocells de les terres catalanes. Aquestes dues persones van fer el camí perquè jo esdevingués director dels Aiguamolls.
Recordo que vaig iniciar aquesta etapa amb un pressupost de només un milió i mig de les antigues pessetes i sense cap persona al costat. Però amb molta voluntat i una gran determinació positiva vam començar a fer coses i afortunadament tot va sortir bé.
Després va venir la direcció de la Fundació Territori i Paisatge...
És una altra llarga història: quan encara estava als Aiguamolls, un dia em va venir a veure Joan Cals, catedràtic d'economia de l'Autònoma de Barcelona, que llavors havia estat nomenat pel Consell Directiu de Caixa Catalunya, i em va dir: recordes quan tu duies la campanya dels Aiguamolls i jo la de les Gavarres, i ens lamentàvem que al nostre país ni hi hagués cap fundació semblant al National Trust? De ser-hi se'ns acabarien les nostres lluites i els nostres problemes. (Aquesta organització té tres milions de socis, amb una quantitat espectacular de diners, i quan hi ha un problema en una zona determinada, la compren i s'acaba el problema). Tot seguit em va anunciar: he aconseguit convèncer al president de Caixa Catalunya, que en aquell temps era Serra i Ramoneda, que hem de fer el National Trust català. Per tant, ja pots anar a veure al director d'Obra Social al seu despatx a l'edifici de la Pedrera.
Jo disposava llavors d'un pressupost de 30 milions de pessetes i en sentir aquella persona que treballava a la Pedrera i que em preguntava si es podia fer alguna cosa per engegar una fundació de medi ambient amb un pressupost de 1.000 milions de pessetes, vaig al·lucinar. Creia que m'estava fent una broma.
Vaig passar-me tot el cap de setmana següent fent un informe que li vaig portar al cap d'uns dies, per no semblar massa apressat. Finalment es va decidir crear una fundació que es va dir Territori i Paisatge. Jo ajudava a bastir-la, però per res pensava deixar els Aiguamolls. Ells sí que tenien clar que havia de ser jo el que ho muntés i ho dirigís. Els hi va costar Déu i ajuda arrancar-me dels Aiguamolls, però un cop a la nova feina, ni un segon no me'n vaig penedir. La feina que vam fer va ser espectacular. Van ser 11 anys, d'un anar i venir diari en tren de Figueres a Barcelona. Durant els trajectes aprofitava el temps pensant en les coses a fer i a desenvolupar, per perseverar, millorar i restaurar els paisatges i els ecosistemes.
Actualment és director del Grup Mascort...
També té un relat especial. Quan jo encara era director dels Aiguamolls, a l'any 1986 em va venir a veure Ramon Mascort amb motiu d'haver comprat un càmping a la platja de la Rubina entre Empuriabrava i Roses, i que es diu càmping Castell Mar. D'aquella trobada ens vam fer amics. Aleshores, quan Territori i Paisatge es va fer fonedís pels problemes que va tenir Caixa de Catalunya, Ramon Mascort un dia em crida i em diu que acaba de fer 80 anys i que necessita que algú li porti els negocis i les propietats. Després de rumiar-m'ho li vaig dir que sí, que podríem fer una prova per veure com me'n sortiria. Ja porto 9 anys. És una feina que em permet dur la direcció dels seus negocis i a la vegada continuar amb el meu lligam ambiental.
Quantes especies d'aus hi ha al món i quantes ha pogut observar?
Més o menys n'hi ha unes 12.000, de les quals n'he pogut observar de la ratlla de les 7.000.
Quina és l'època millor per visitar els aiguamolls?
Sempre dic que n'hi ha dues. Una a la primavera, maig, juny. I l'altre, els mesos de desembre i gener, que és quan hi ha tots els ocells hivernants.
Què hi veurem?
Al cap de l'any reben la visita de prop de 200.000 persones. Els animals no pateixen amb aquesta intromissió humana dins el seu habitat?
Categòricament gens. En un principi venia molt poca gent i la poca que venia sortia decebuda. Es preguntava per què havíem fet un parc, si no hi havia ni ocells ni res. Era un punt lògic, l'estàvem construint i els ocells no apareixen per art de màgia. Vaig arribar a fer una enquesta de la qual es van extreure unes conclusions: el 60% sortien empipats per no trobar el que es pensaven veure; un 20% la seva resposta era que el Parc no els feia ni fred ni calor, i el 20% restant pensaven que els Aiguamolls tenien molt de potencial i que amb el temps se'n sentiria a parlar. En veure que la majoria sortien enfadats, vaig decidir que allò s'havia de revertir. Se'm va ocórrer construir una llacuna davant del centre d'informació, el que es diu l'Estany del Cortalet, i així només d'arribar, la gent ja veiés ànecs. El segon pas va ser portar les cigonyes i les daines. Va ser un gran encert, ja que les cigonyes han omplert el cel de l'Empordà.
I d'un extrem hem passat a l'altre. Per Setmana Santa hi ha problemes d'aparcament, la gent fa cua per entrar als observatoris, però amb tot i això, el parc està dissenyat de tal forma que el visitant pugui veure el màxim de coses amb el mínim d'impacte per les aus. Tanques naturals impedeixen envair l'espai natural dels ocells. No hi cap espècie ni vegetal ni animal que pateixi.
Quantes espècies hi conviuen i quina és la seva màxima població?
Espècies típiques que conviuen en el dia a dia són unes 150, però s'han arribat a veure fins a 360 de diferents. El recompte de tots els individues és una suma que no hem fet mai. A l'època de cria n'hi ha menys, a l'època d'hivernada n'hi ha més, i a l'època de migració, els dies que bufa la tramuntana i els impedeix volar cap al nord, hi ha milers i milers d'ocells.
L'au més espectacular...
Per a mi, sens dubte, l'au totèmica és la cigonya. A l'any 1972 a Catalunya hi havia només 7 parelles de cigonyes. Avui en són més de 900. A l'Empordà, ni per casualitat se'n veia cap, i per mi era un somni que la cigonya criés a l'Empordà. Un somni que vaig poder fer realitat. Aquest any hi ha 90 parelles als Aiguamolls i 35 a Peralada.
Als Aiguamolls hi ha perill de patir d'espècies invasores?
Sí, n'hi ha. Tota espècie ha estat invasora i la més invasora de totes és la humana. Fa 14.0000 anys aquí hi havia una glacera que arribava fins a Gibraltar, tota espècie que va venir després a ocupar va ser invasora. El que passa és que actualment els humans en moure'ns tant i tant repetidament, està accelerant el procés d'invasions biològiques. I això fa que la natura és incapaç de pair-ho. Espècies preocupants: el visó americà, un mustèlid que ataca als ànecs. Però com s'entén que a Amèrica aquest depredador convisqui amb els ànecs perfectament i aquí els ataqui? És un contrasentit. El cranc americà, arriba l'any 1985 i com que troba el nínxol ecològic buit es reprodueix de manera ingent perquè cap espècie se'l sabia menjar. Ara hi ha llúdrigues que tenen problemes d'obesitat de tants crancs que mengen. Les cigonyes també mengen crancs, és un recurs nou. Amb el temps els animals s'adapten a les noves espècies o espècies invasores. El darrer en aparèixer ha estat al coipú, un petit castor sud-americà, que és om un conill aquàtic.
Quina és la causa de què als Aiguamolls hi hagi un descens de les aus hivernants i de les parelles nidificants?
El motiu rau en una falta de gestió. Segurament, quan jo n'era el director, la meva conducta vers als animals era d'una dedicació extrema, massa fins i tot, ratllant una disposició malaltissa. Controlava els nivells d'aigua, mirava què menjava aquest ocell i què menjava aquest altre. Que no faltés de res en lloc, que nasqués aquella i aquella altra planta, que creixessin implacables perquè a l'hivern quan caigués aquella grana, quan vinguessin els ànecs s'ho menjarien...
Avui els Aiguamolls viuen una situació contraria. D'aquí el descens d'individus que habiten el Parc. Per saber la importància que tenen les zones humides, és compta el nombre d'ànecs que hi viuen. Això és fa a tot el món en un dia concret, el 15 de gener. Si n'hi ha 50, la zona és d'una importància local; 100, regional; 1.000, nacional i 10.000, internacional. Vam començar a comptar els ànecs dels Aiguamolls el 15 de gener de 1975. Des de 1975 fins a1984, any que es va crear el parc, la mitjana era de 300 ànecs. A l'any 1994, deu anys després, els ànecs ja eren 25.000. És de les poques zones humides que en un període de temps deu anys ha aconseguit aquest increment d'ànecs. Aquest any només s'han comptabilitzat 3.000. Estem en uns números dels primers anys del parc. Però la decadència no acaba amb el nombre d'ànecs. A totes les espècies hi ha hagut una davallada, i altres, com el bitó que vam aconseguir que tornessin a criar, han desaparegut.
Quan vostè dirigia els Aiguamolls, sabem que va viure una anècdota que voreja l'acudit graciós. Què li va respondre quan turista li va preguntar on eren els elefants i els lleons?
(Somriu en recordar l'anècdota). Crec que va confondre els Aiguamolls amb la Reserva Africana de Sigean al nord de Perpinyà. Vaig respondre-li en un to de broma i humorístic que d'elefants i lleons res, però estàvem estudiant introduir els mamuts. De seguida va veure que s'havia equivocat i tots vam riure. Va ser una anècdota divertida.
L'Albera, el Cap de Creus, els Aiguamolls, el Montgrí, Salines Bassegoda... amb tot aquest escenari d'una riquesa natural tan exuberant i alhora tan diferent, podem assegurar que l'Alt Empordà, és un territori que té un patrimoni connatural únic al món?
Crec que sí. Avui gaudim d'un patrimoni molt únic, però hem de pensar que va anar d'un pèl de desaparèixer quasi tot. Els aiguamolls ja sabem la història, el Cap de Creus volien urbanitzar el Cap Norfeu, a l'Albera també volien intervenir-la urbanísticament. Tot i que s'han fet malbé moltes coses, s'ha aconseguit preservar espais espatarrants que regulen un patrimoni espectacular. Jo sempre dic que a poc a poc hi ha espècies animals que tornen a l'espai que abans havien ocupat i que els humans van fer fora, com els llops i els óssos i d'altres. Fixem-nos amb el linx que han capturat a tocar a Barcelona o amb el llop que van atropellar a prop de Mont-ras. A la badia de Roses hi havia la foca monje... un dia la tornarem a veure.
Com a director general del Grup Mascort ens podrà dir de quina manera es difon l'art, es dona a conèixer la història i s'ajuda a defensar la natura?
El fundador d'aquest grup, en Ramon Mascort, és un gran col·leccionista i un gran apassionat de la història i de la natura. Pel que fa a l'art, periòdicament es fan exposicions a una casa restaurada d'uns avantpassats seus a Torroella de Montgrí. Aquest mes de juny s'inaugurarà una exposició sobre cartografia antiga en la qual es podran veure mapes des del segle XVII fins ara de l'Empordà, de Catalunya, d'Espanya, d'Europa, del món... Pel que fa referència a la història s'han editat un grapat de llibres i quant a natura, ajudem a projectes de conservació.
Si es preguntés què és una fageda, un cultiu de secà o un de regadiu, creu que la majoria de persones sabria interpretar-ho prou bé, per poder apreciar el seu valor?
Crec que cada vegada la gent ho coneix més. Abans hi havia només el coneixement propi de la gent que vivia al territori. Els habitants de la Garrotxa sabien perfectament què era una fageda, però desconeixien el que era un canyissar, i els que vivien a Castelló d'Empúries sabien que era una balca, però no tenien idea de què hi havia fagedes. Avui dia el coneixement que tenim del medi ha augmentat moltíssim, tot i que encara hi ha parcel·les desconegudes. Crec que com més es conegui, més la gent ho apreciarà i més ho estimarà i ho defensarà si arriba el cas.
Què s'explica l'enciclopèdia Handbook of the Birds of the World?
Es descriu el que fan, on viuen, el mapa de distribució, els costums... de cadascuna de les 17.000 espècies d'aus. La introducció il·lustra cada família amb fotografies que deixen veure les singularitats de cada ocell. Quan fèiem la selecció fotogràfica hi havia volums que precisàvem 400 fotos i n'havíem rebut 20.000. Totes magnífiques. Va ser una feinada, però va valdre la pena.
A les pàgines següents apareixen unes làmines on surten tots els ocells dibuixats un a un, on es destaquen les característiques i es comparen entre les famílies. Al costat de cada espècie es detalla les subespècies amb el seu mapa de distribució corresponent, on viu, si migra o no migra, què menja, què fa... Val a dir, que aquesta enciclopèdia va poder ser una realitat, gràcies a Ramon Mascort que ho va fer possible creant Linx Edicions. Era l'any 1988.
Fitxers adjunts
