El 1972 vaig descobrir els Aiguamolls de l'Empordà. Primer de tot, les llacunes d'entre la Muga i el Fluvià. I a través dels ocells em vaig anar enamorant d'aquella zona, i després de tots els Aiguamolls, que encara avui considero que són el meu hàbitat principal.
En aquells anys ja era un gran admirador de Félix Rodríguez de la Fuente. No em perdia cap dels seus documentals i, evidentment, vaig fer els fascicles de Fauna i em sabia de memòria totes les contraportades. Devia ser al final de 1974 o al començament del 75, durant una febrada que m'havia fet estar uns quants dies al llit, que vaig llegir en aquells fascicles un article d'un ornitòleg anglès, Peter Jackson, que explicava el naixement d'una reserva d'ocells a tocar Nova Delhi, i que acabava amb una frase que deia més o menys així: Tant de bo tots els ornitòlegs del món que tinguin una zona humida preferida puguin fer que els seus governs la protegeixin, abans que no sigui massa tard.
Va ser tot just en aquell moment que, segurament ajudat per la febre, vaig començar a somiar la Campanya de Defensa dels Aiguamolls. I així va començar tot per a mi. Després, el que podem considerar com a tret de sortida de la campanya, va ser l'article publicat a Presència el juliol del 1976. I la culminació va ser l'aprovació per unanimitat, al Parlament de Catalunya, de la Llei de creació del Parc Natural, el 13 d'octubre del 1983. Tot plegat set anys de mobilitzacions i conscienciació, culminats amb èxit pel que fa als Aiguamolls de l'Alt Empordà. Els del Baix van haver d'esperar uns anys, però finalment també s'han salvat.
Si vols entendre la Campanya de Defensa dels Aiguamolls de l’Empordà, pots consultar el llibre Els Aiguamolls de l’Empordà i veure els reportatges Entre el cel i la terra i Pienso y luego actúo
